Era arribat el dia de l'esdeveniment. Entrava ja el dia en hores baixes i el sol havia deixat d'escalfar. Arribava a Oliva on m'esperava una llarga vesprada-nit plena d'emocions i de records entranyables difícilment esborrables de la meua memòria.
Vaig voler recordar costums adquirides per necessitat i la meua primera acció va ser deixar el cotxe aparcat on havia estat fent-ho els darrers anys de la meua estada en esta benvolguda localitat. A continuació, travessant la N-332, que tanta nosa fa en aquesta comarca i en les poblacions per on passa, em vaig endinsar pel carrer l'Enginy i allí, a un bar del carrer la Bassa, vaig tindre el primer encontre amb cares conegudes que també hi anaven.
Recordava els carrers, les cases -algunes amb aspecte diferent- l'ajuntament amb el “Gabrielet” al seu davant, el carrer Major, el teatre Olímpia, la drogueria de Just, la Sariera -establiments estos últims on cada més acudia a saldar els comptes del material que havíem comprat-. Res no em feia pensar que hi havia existit un salt en el temps.
Al final del carrer Major, tot just on s'abandona el transit rodat que en excés ocupa la maleïda N-332, s'hi entra a l'Oliva antiga, la zona que conserva l'ambient de poble i que et feia sentir com a casa perquè coneixies tot el veïnat. En eixe carrer, conegut amb el lèxic tan gràfic com la “capavallà de Moll” –el nom ja ens indica clarament que el carrer va cap avall, i en efecte, quan les grans pluges s'hi produeixen, la força de l'aigua mostra tot el seu poder- s´hi troba una de les portes que donen accés al pati del centre.
Tot un munt de gent anava concentrant-se al lloc en què quasi tots els allí presents havien trepitjat milers de vegades en carreres i jocs infantils i que ara els semblava un espai de dimensions reduïdes, però d'una intensitat emotiva immensa.
Salutacions, presentacions, declaracions d'identitats contínues. Han passat tants anys... Ens hem fet majors i, ara, l'antiga xicalla és tot un conglomerat de persones adultes i de joves inquiets, així que resultava difícil el reconeixement de tanta promoció d'alumnes que hi havia passat.Després d'uns emotius parlaments i d'una magnífica projecció audiovisual, els roglets de converses anaven formant-se mentre el catering distribuïa els aliments i la banda rokera d'antics alumnes començava la seua actuació musical. Desconeixia que alguns d'estos alumnes formaren part de grups musicals com El Desgavell i La Gossa Sorda. Va ser una agradable sorpresa.
I així, entre cançons, entre copa i copa, entre converses, sessions de fotos i visites a les dependències del centre, va transcórrer aquesta vetlada atapeïda de vell records i d'anècdotes entranyables que havien tingut lloc en aquest recinte que va a tancar les portes a les veus infantils per anar-se'n a un altre lloc més modern, més diàfan, més gran, més lluminós, però que dubte tinga eixa calidesa que ha estat característica d'aquest centre escolar durant les darreres dècades
Carles Tomàs ho ha escrit al seu blog
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada