PARLAMENTS

Si algú no va poder acudir a la festa, ací peguem el que va llegir Rosa Malonda en nom de tots l'ex-alumnat de l'Hort de Palau:

Bona nit a totes i a tots:
Hui ens hem reunit tota la gent que porta l’Hort de Palau al cor i ha volgut fer-li un càlid homenatge amb la seua presència. Mireu quanta gent ha conseguit reunir una mateixa causa, no és preciós? Qui d’ací s’imaginava que tornaria a l’escola a un acte com aquest? L’Hort de Palau necessita una renovació per poder fer millor el seu treball.El proper curs els carrers que tantes vegades han escoltat les nostres veus guardaran silenci.Un silenci, que fins i tot per al veïnat resultarà molest. Però no ens oblidem, cambia la ubicació, però no l’ànima. Molt prompte, les noves instal•lacions s’ompliran de malencolia, d’il•lusió, d’enyorança, serà una barreja de sensacions i sentiments difícils de portar endavant i de digerir. Mentre les aules d’aquest històric edifici es queden buides, sense la música i les simfonies de motxilles i balons, el nou Palau rebrà amb espectació els qui dia a dia aniran omplint-lo d’experiències.
En aquest pati la gran majoria dels qui estem ací hem fet tantes coses…Deixàrem l’escola per seguir la nostra vida, uns estudiant i els altres treballant i mentre el temps passava, aquesta escola anava veient com l’enyoràvem i com l’estimàvem. Tothom podria dir quin recorregut feia per vindre a escola. Hem enyorat l’ambient, la forma de fer escola, les eixides, el professorat, el personal que ha treballat, els companys, les escales, la font, la porxada…qualsevol moment, qualsevol cosa i racó que ha format part de Palau ha sigut enyorada,veritat? Hem dit moltíssimes vegades frases que comencen per: Recordes aquella vegada? Quan jo anava a Palau….
Sé que alguns de vosaltres fins i tot vos haureu emocionat en entrar a aquest pati, haureu fet un viatge personal en el temps i amb un lleuger somriure de complicitat de segur que li haureu llevat importància als problemes, que en aquells anys eren tan grans per a vosaltres i després d’anys d’experiència s’han esvaït i s’han barrejat amb imatges indefinides i atemporals d’un Palau que portem al cor. Cadascú recordem uns moments i entre tots podríem fer un gran llibre d’anècdotes. Ja sabeu que teniu el bloc per participar-hi.
A l’escola hem conviscut durant deu anys de la nostra vida amb altres companys. Alguns ja no es troben entre nosaltres, però de ben segur que allà on estiguen rebran una forta abraçada nostra. Supose que molts estàvem esperant aquest sopar per vore com el pas del temps no ha fet més que cambiar-nos fisícament i deixar el xiquet que portem dins. Hem crescut però en el fons, som com ens han educat i d’això saben millor que ningú els nostres mestres que ara també ens acompanyen. Tots portem en la nostra personalitat el que Palau ens va marcar: la constància, l’esforç, la justícia….i un llarg llistat de valors ben positius.
En nom de tot l’alumnat que ha vingut a l’Hort de Palau vull donar les gràcies als mestres que hem tingut, que ens han educat, perquè potser ells són en part la causa i motiu d’aquesta trobada. Gràcies també a tots els que heu participat amb les noves tecnologies, als que heu animat a qui no li abellia vindre, i gràcies al professorat per guardar com a tresor els records de la nostra infància.
I a tu, Hort de Palau, estigues segur que tens ací el teu llegat, els teus xiquets i xiquetes, ara homes i dones, que tantes vegades has vist córrer, plorar, riure…..la teua xicalla que cada setembre t’estimava i a juny et volia perdre de vista. Per última vegada, mireu-lo, abraceu-lo amb la mirada i desitgeu que el canvi siga una continuació, que aquest adéu siga uns fins sempre i que l’Hort de Palau deixe als que actualment estudien amb ell, el que ha deixat amb nosaltres, i el que ha fet que ens unim per estimar-lo més encara.

REFLEXIONS DESPRÉS DE LA FESTA

Era arribat el dia de l'esdeveniment. Entrava ja el dia en hores baixes i el sol havia deixat d'escalfar. Arribava a Oliva on m'esperava una llarga vesprada-nit plena d'emocions i de records entranyables difícilment esborrables de la meua memòria.

Vaig voler recordar costums adquirides per necessitat i la meua primera acció va ser deixar el cotxe aparcat on havia estat fent-ho els darrers anys de la meua estada en esta benvolguda localitat. A continuació, travessant la N-332, que tanta nosa fa en aquesta comarca i en les poblacions per on passa, em vaig endinsar pel carrer l'Enginy i allí, a un bar del carrer la Bassa, vaig tindre el primer encontre amb cares conegudes que també hi anaven.

Recordava els carrers, les cases -algunes amb aspecte diferent- l'ajuntament amb el “Gabrielet” al seu davant, el carrer Major, el teatre Olímpia, la drogueria de Just, la Sariera -establiments estos últims on cada més acudia a saldar els comptes del material que havíem comprat-. Res no em feia pensar que hi havia existit un salt en el temps.

Al final del carrer Major, tot just on s'abandona el transit rodat que en excés ocupa la maleïda N-332, s'hi entra a l'Oliva antiga, la zona que conserva l'ambient de poble i que et feia sentir com a casa perquè coneixies tot el veïnat. En eixe carrer, conegut amb el lèxic tan gràfic com la “capavallà de Moll” –el nom ja ens indica clarament que el carrer va cap avall, i en efecte, quan les grans pluges s'hi produeixen, la força de l'aigua mostra tot el seu poder- s´hi troba una de les portes que donen accés al pati del centre.

Tot un munt de gent anava concentrant-se al lloc en què quasi tots els allí presents havien trepitjat milers de vegades en carreres i jocs infantils i que ara els semblava un espai de dimensions reduïdes, però d'una intensitat emotiva immensa.

Salutacions, presentacions, declaracions d'identitats contínues. Han passat tants anys... Ens hem fet majors i, ara, l'antiga xicalla és tot un conglomerat de persones adultes i de joves inquiets, així que resultava difícil el reconeixement de tanta promoció d'alumnes que hi havia passat.Després d'uns emotius parlaments i d'una magnífica projecció audiovisual, els roglets de converses anaven formant-se mentre el catering distribuïa els aliments i la banda rokera d'antics alumnes començava la seua actuació musical. Desconeixia que alguns d'estos alumnes formaren part de grups musicals com El Desgavell i La Gossa Sorda. Va ser una agradable sorpresa.

I així, entre cançons, entre copa i copa, entre converses, sessions de fotos i visites a les dependències del centre, va transcórrer aquesta vetlada atapeïda de vell records i d'anècdotes entranyables que havien tingut lloc en aquest recinte que va a tancar les portes a les veus infantils per anar-se'n a un altre lloc més modern, més diàfan, més gran, més lluminós, però que dubte tinga eixa calidesa que ha estat característica d'aquest centre escolar durant les darreres dècades

Carles Tomàs ho ha escrit al seu blog

AVISOS ÚLTIMA HORA

Us avisem que les portes del centre estaran obertes per al públic a partir de les 20'00h.Recordeu portar el rebut de l'ingrés bancari. No patiu per l'hora,deixarem un temps prudencial per començar l'acte,bàsicament perquè amb la llum que hi ha el documental no es vorà.Serem molts,més de 400 persones....la nit promet.L'entrada es farà per la porta que dona al pati, la nostra "Capavallà de Moll".

AVIS

Benvolgut exalumnat i exprofessorat de l'Hort de Palau:
El proper divendres tindrem el sopar de comiat.L'acte començarà a les 20'30 i s'iniciarà amb uns parlaments i a continuació es procedirà a la visualització del video i les fotos.Els que no heu pagat encara i teniu pensat vindre,aneu fent el pagament perquè dimecres volem saber ja les persones que hi vindran i acabar d'organitzar l'acte.Si teniu alguna proposta d'última hora,sols ho heu de dir.Vinga,ens vegem el proper divendres.

Salutacions

1988-1998

Recorde moltes coses de l’escola. Recorde fer la fila cada matí per entrar a classe per la porta menuda perquè encara jo també era menuda. Recorde, en aquells primers anys, una classe amb trenta xiquetes i xiquets que poc a poc anava coneixent. Em ve al cap un teatre en el qual nosaltres érem el decorat, i em venen al record trencaclosques, un “xupló” gegant, el ma-me-mi-mo-mu i  l’abecedari fins a la J.

Uns anys més endavant, deixarem de ser els menuts. Pilar ens explicava el perquè de les coses i nosaltres començàvem a pensar, a raonar. Amb Fani vam passar del primer pis al segon pis, i de la infància a l’adolescència. Ens encantava que ens deixés fer algún teatre a classe, cantar alguna cançoneta… recorde una classe moguda i creativa, amb il·lusions i amb molta energia.

Sisé va ser un any de canvis, teníem molt més mestres: a Joan i a Carles que ja els coneixíem, a Vicent i a Paco (que estrany sense el “don”!!!), a Mari Carme… Cada un ens explicada una parcel·la de tot allò que havíem de saber però, a més, ens aportaven altres coses: ens ensenyaven a respectar els altres, ens ensenyaven disciplina, ens ensenyaven a treballar en grup, ens ensenyaven a estimar la llengua, en feien conèixer els nostres drets però també les nostres obligacions… Nosaltres, com a alumnes, no respectàvem cada paraula del mestre (com és normal!). Érem rebels, revolucionaris a la nostra manera… però, amb el temps, encara que aquelles reflexions queden llunyanes, han restat latents, construït el nostre jo que mai no para de créixer.

Els últims dos anys vam tenir a tres mestres noves, Esperança, Tina i Isabel que, pobres, ens vam pillar en els anys més complicats. En aquells moments, les nostres hormones començaven a despertar i allò més important deixava de ser l’escola, teníem molta més vida fora de les aules. Descobríem, de vegades amb temors, altres amb ànsia, el món. Ens en anàrem tots junts a Barcelona, a França, a Andorra...ens creiem majors i ara, quan mire les fotos, ens veig tan menuts...

Deu anys de la meua vida, i de la vostra, entre els records d’un pati ple de vida on hem jugat, on hem corregut, on hem caigut, on hem plorat, on hem xarrat, on ens hem barallat, on ens hem reconciliat, on hem rigut, on hem muntat falles i fires, on hem ballat, on hem gaudit... on, en definitiva, hem crescut sense adonar-nos-en.

Maria Sempere Parra

ADIOS (Carmen Checa)

A continuació teniu un article que va eixir publicat al llibre de Fira i Festes de l'any 1969. L'autora és Carmen Checa, una mestra que en temps de la República, va estar a l'Hort de Palau. Esperem que vos agrade.

REFLEXIONS

Una antiga alumna, ens ha enviat unes reflexions que vol compartir amb tots vosaltres.Vinga, animeu-se,tots teniu alguna cosa que dir sobre l'Hort de Palau!

Tot un munt de records em venen a la ment quan pense que el meu cole va a cambiar de lloc. De menudeta mon pare era el mestre dels fadrins i jo era la filla major de Malonda. Totes les xavaletes de la segona etapa m'agafaven i em feien randa, sols volien que apretar-me i jugar amb mi. Venia de vegades a contar-nos contes i a ensenyar-nos algunes cançonetes que avuí encara recorde. Un bon dia mon pare ,i uns quants mestres més als quals m'estimava molt,van deixar el centre i se'n van anar a Alfadalí. Envejava el cole nou de mon pare, hagués volgut anar-me'n amb ell. Tenia un pati molt gran, un laboratori enorme i tot era nou. Però amb el temps vaig veure que el meu Palau era millor. Ma uela vivia molt propet, al carrer del Carme. M'agradava anar a sa casa a dinar alguns dies. La zona era molt tranquil·la, a penes passaven cotxes per allí. Els carrerets que envolten l'edifici tenen un encant especial, és un barri del poble molt boniquet i especial. Per contra ara es trasllada a una zona VIP d'Oliva, però bé, el poble es fa gran i ens hem d'acoplar a les necessitats.

Desafortunadament ara no visc a Oliva i els meus fills no crec que vagen mai al centre nou.

Però jo sempre passetge el nom de Palau amb lletres majúscules, sempre he estat ben orgullosa de dir que jo anava a Palau. Els alumnes que venien de Palau tenien molt bon prestigi a l'institut. Ohhh, en matemàtiques estan molt ben preparats, que tenien a Don Paco, sentia dir moltes vegades. I clar, com ho estudiàvem tot en valencià teníem un nivell ben elevat en llengua gràcies a Mari Carmen. Després a l'institut vam coincidir a la mateixa classe un bon grapat de companys a la línia en valencià. Érem els enxufats i els favorits d'alguns mestres, ho he de dir . Avuí, ja tots casats i molts amb fills, encara ens juntem alguns i recordem algunes anècdotes com el viatge a la Granja, els festivals de fi de curs, l'obra de teatre que vam montar “ El vestit nou de l'emperador” que vam anar a representar fins i tot a Manises...M'alegra moltíssim que quan vaig pel carrer encara em reconeguen molts mestres i em pregunten per la meua vida i la meua família, senyal que vaig ser una alumna aplicada, no creieu?

En fi, m'he posat sentimental i he aconseguit fer-me saltar alguna llagrimeta. La meua germana és de les que ha estat movent el tema del blog si no m'equivoque, està molt posada amb això de les noves tecnologies. Així que no podia fer-li el lleig de no escriure unes petites reflexions meues. Gràcies Rosa per fer-nos obrir la ment per recordar aquells meravellosos anys.

Gràcies també a tots els mestres que vaig tindre, en especial a Don Paco, que em va fer sentir especial atracció per les ciències , encara que alguna vegada l'he vist pel carrer i no m'ha reconegut, i a Mari Carme Girau, que li tinc un especial afecte i crec que ella també a mi. Una abraçada. Ens vegem en la festa de comiat!!!!

Mamen Malonda