No fa massa dies, vaig llegir un article d’opinió sobre el CP Hort de Palau d’Oliva escrit per una ex alumna i en el qual anava fent memòria amb nostàlgia i estima de la seua estada en aquest centre.
Per la meua part, recorde L'Hort de Palau com ma casa. Recorde com, a principis dels vuitanta, ens alçaren un edifici nou en substitució de l'anterior; un edifici "d'abans de la guerra" fet de grossos murs i grans finestrals, però molt deteriorat pel pas del temps (quina llàstima que no es restaurara!)
Varem estrenar el nou edifici amb molta il.lusió i ganes de formar alumnes crítics i amants de tot allò que és nostre: llengua, cultura, tradició, costums...d'aquest País tan maltractat per propis i estranys.
Ben aviat, el centre es va transformar en espill on es miraren tots els altres centres de la localitat. Introduírem el valencià com a llengua d'ensenyament, perquè era la llengua de quasi el 100% de l'alumnat, participàrem en tots el moviments pel valencià que sorgiren, iniciàrem la informàtica en el centre, encetàrem l'aprentatge de l'anglés, primer com a assignatura i després com a immersió lingüística a partir dels 3 anys. Tot açò, en una època de carències econòmiques, però amb abundància d'il.lusions. Tot ens era afavoridor: ganes de treballar, pares i mares col.laboradors, alumnat responsable i treballador. En fi, una època i unes circumstàncies que pot ser siguen difícils de repetir.
Ara, des de l'absència en aquest centre, m'assabente per la premsa que aquest edifici va a deixar d'albergar eixes veus infantils que ompliren aquest barri tan íntim d'Oliva per anar-se'n a una zona més diàfana, més oberta i amb millors possibilitats físiques . Desitge que l'esperit de l'antic Hort de Palau, si encara hi sobreviu, continue en el nou barri.
Des d’ací, vull agrair a Rosa Malonda, que eixe és el nom de l’alumna, el que encara se’n recorde amb afecte de tots nosaltres. Fets com aquestos fan que u tinga encara la satisfacció d’haver treballat en aquesta professió que passa per una època molt dolenta i de poca motivació per als que l’exerceixen.
Per la meua part, recorde L'Hort de Palau com ma casa. Recorde com, a principis dels vuitanta, ens alçaren un edifici nou en substitució de l'anterior; un edifici "d'abans de la guerra" fet de grossos murs i grans finestrals, però molt deteriorat pel pas del temps (quina llàstima que no es restaurara!)
Varem estrenar el nou edifici amb molta il.lusió i ganes de formar alumnes crítics i amants de tot allò que és nostre: llengua, cultura, tradició, costums...d'aquest País tan maltractat per propis i estranys.
Ben aviat, el centre es va transformar en espill on es miraren tots els altres centres de la localitat. Introduírem el valencià com a llengua d'ensenyament, perquè era la llengua de quasi el 100% de l'alumnat, participàrem en tots el moviments pel valencià que sorgiren, iniciàrem la informàtica en el centre, encetàrem l'aprentatge de l'anglés, primer com a assignatura i després com a immersió lingüística a partir dels 3 anys. Tot açò, en una època de carències econòmiques, però amb abundància d'il.lusions. Tot ens era afavoridor: ganes de treballar, pares i mares col.laboradors, alumnat responsable i treballador. En fi, una època i unes circumstàncies que pot ser siguen difícils de repetir.
Ara, des de l'absència en aquest centre, m'assabente per la premsa que aquest edifici va a deixar d'albergar eixes veus infantils que ompliren aquest barri tan íntim d'Oliva per anar-se'n a una zona més diàfana, més oberta i amb millors possibilitats físiques . Desitge que l'esperit de l'antic Hort de Palau, si encara hi sobreviu, continue en el nou barri.
Des d’ací, vull agrair a Rosa Malonda, que eixe és el nom de l’alumna, el que encara se’n recorde amb afecte de tots nosaltres. Fets com aquestos fan que u tinga encara la satisfacció d’haver treballat en aquesta professió que passa per una època molt dolenta i de poca motivació per als que l’exerceixen.
Carles Tomàs
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada