Recorde moltes coses de l’escola. Recorde fer la fila cada matí per entrar a classe per la porta menuda perquè encara jo també era menuda. Recorde, en aquells primers anys, una classe amb trenta xiquetes i xiquets que poc a poc anava coneixent. Em ve al cap un teatre en el qual nosaltres érem el decorat, i em venen al record trencaclosques, un “xupló” gegant, el ma-me-mi-mo-mu i l’abecedari fins a la J.
Uns anys més endavant, deixarem de ser els menuts. Pilar ens explicava el perquè de les coses i nosaltres començàvem a pensar, a raonar. Amb Fani vam passar del primer pis al segon pis, i de la infància a l’adolescència. Ens encantava que ens deixés fer algún teatre a classe, cantar alguna cançoneta… recorde una classe moguda i creativa, amb il·lusions i amb molta energia.
Sisé va ser un any de canvis, teníem molt més mestres: a Joan i a Carles que ja els coneixíem, a Vicent i a Paco (que estrany sense el “don”!!!), a Mari Carme… Cada un ens explicada una parcel·la de tot allò que havíem de saber però, a més, ens aportaven altres coses: ens ensenyaven a respectar els altres, ens ensenyaven disciplina, ens ensenyaven a treballar en grup, ens ensenyaven a estimar la llengua, en feien conèixer els nostres drets però també les nostres obligacions… Nosaltres, com a alumnes, no respectàvem cada paraula del mestre (com és normal!). Érem rebels, revolucionaris a la nostra manera… però, amb el temps, encara que aquelles reflexions queden llunyanes, han restat latents, construït el nostre jo que mai no para de créixer.
Els últims dos anys vam tenir a tres mestres noves, Esperança, Tina i Isabel que, pobres, ens vam pillar en els anys més complicats. En aquells moments, les nostres hormones començaven a despertar i allò més important deixava de ser l’escola, teníem molta més vida fora de les aules. Descobríem, de vegades amb temors, altres amb ànsia, el món. Ens en anàrem tots junts a Barcelona, a França, a Andorra...ens creiem majors i ara, quan mire les fotos, ens veig tan menuts...
Deu anys de la meua vida, i de la vostra, entre els records d’un pati ple de vida on hem jugat, on hem corregut, on hem caigut, on hem plorat, on hem xarrat, on ens hem barallat, on ens hem reconciliat, on hem rigut, on hem muntat falles i fires, on hem ballat, on hem gaudit... on, en definitiva, hem crescut sense adonar-nos-en.
Maria Sempere Parra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada